bienvenido

welcome English binvenue French willcommen German benvenuto Italian welkom Dutch bem-vindo Portuguese добро пожаловать Russian

- Traductor - - Translater -


Lamento por Guadramiro

Guadramiro , a cuya torre vemos cada día tras sus campanas una mirada mas triste, y cada golpe de campana es una lágrima, un llanto, un grito implorando ayuda, una pena que ya no puede contenerse mas, porque ve que se le va la gente, se le van sus hijos, que le abandonan y quedará solo ante el peligro, con una ermita que le mira dia a dia, una ermita que guarda a su vera las almas de quien no le abandonaron, cobijandolas bajo su ala izquierda para que echen a volar a pedir esa ayuda que los vivos no le proporcionamos. Y sobre su espadaña posa una de las últimas moradoras de mi pueblo, la cigüeña, la que lleva la historia de nuestro pueblo reflejada en sus colores, el blanco del esplendor pasado y el negro del oscuro futuro, un animal sabio que con su pico translada el llanto de mi pueblo, la agonía bajo la cual sollozan la Ermita, la torre, la iglesia, la antigua escuela ...de todos los edificios que caen como lágrimas de una madre o una abuela que ve marchar a sus hijos y nietos y que no saben en cuanto tiempo no los volverá a ver.

Carlos Javier Salgado Fuentes

sábado, 22 de enero de 2011

---- HISTORIA DE GUADRAMIRO . ( DESDE LA PREHISTORIA )




HESTORIA DE GUADRAMIRO (dende la Prehestoria)

Al entamu, na Prehestoria, angunus puntus del términu de Guadramiru tuvioren habitaus pol home prehestóricu. Las ayalgas fechas nas regueradas del ríu Huebra (o Yeltes) retóbanse al Paleolíticu Inferior y cunsisten en piezas de cuarcitas tallás cúna antigüedá de más de 100.000 añus.
Otrus escubrimientus son del Nueulíticu, y la Primera Edá de lus Metales, ente'l IV y'l I mileniu a.C., y cunsisten n'hachas de piedra pulimentadas y oxetus de cobre ou bronce. Hai que figurar, amás, la esistencia d'un dólmen, monumentu funerariu, cuyus restus atópanse nel pagu de Piedras Hitas. Fasta lus añus 1972-1973 dichu monumentu megalíticu cunservaba angunas de las lloxas de la cámara sepultural y parte del túmulu.
Restus d'otru dólmen taban nas Torreciellas.
A la Edá del Fierru pertenecen angunas ayalgas fechas en Cabeza la Ferrera y'l Teso de San Cristóbal, onde alzabase un castru, estu ye, una fortificación prerromana. Ansimesmu, n'otrus puntus del términu de Guadramiru fuorun recoyíus diversus oxetus, tales comu chisquines de cerámica fecháus al rodíu del sieglu V a.C.
Dientru de la hestoria propiamente dicha Guadramiru al entamu, comu'l restu de la rexón y la mayoría de la provincia tuvu dientru de la zona habitada polos vettones. Esti pueblu prerromanu nun tién un orixe craru, angunus dicen que yera un puoblu celta, anque según otrus yá taba equí enantes de qu'allegoren lus celtas. Ciudaes vettonas fuorun na nuesa provincia pur exemplu Salmántica (Salamanca), Miróbriga (Ciarrodrigu), Bletissa (Lledesma), Oronia (roínas d'Irueña, Fuenteguinaldu), etc. Esti ye'l pueblu de lus "verracus" (comu lus qu'hai n'Ecla de Yeltes, Llimiares, San Felices, L'Arredunda, Masuecu,...) y lus "castrus" (comu lus de Bermellar, Ecla, Berrocopardu, Las Uces,...). Lluéu lus vettones fuorun arrequexáus polos vaucéus na mayor parte de la provincia de Salamanca, ente ella Guadramiru.
Nel 218 a.C. allegoren a Salamanca las Güestes d'Aníbal, que cunquistoren la provincia ensin lluchar. Dempués fuorun lus romanus lus qu'allegoren, quedandu Guadramiru dientru de la provincia romana de Llusitania. En Guadramiru hebo nesta dómina un poblamientu en "Lus Villares" nos sieglus IV-V d.C., anque quiciaves tamién hebieselu n' "El Teyar". Na zona de Lus Casales hebo un poblamientu haza'l sieglu IV d.C.
Nel sieglu V lus Suevus ficienunse cola cuasi totalidá del Güeste Salamanquinu (dientru d'ehí taba cómu non, Guadramiru) y poro tresnóu (comu'l restu de la rexón) parte del Reinu Suevu. Mas nel sieglu siguiente, nel añu 585 lus Visigodus tomanun el Reinu Suevu, colo que Guadramiru taba agora yá nel Reinu Visigodu, nel que taría fasta'l 711, añu'n qu'el rei godu Rodrigu perdióu la batalla de Guadalete escontra lus sarracenus. Anque Rodrigu nun morrióu ehí, ya que dempués lluchóu escontra lus arabes en Segoyuela. El sou cagüercu atopouse nel añu 800 en Viséu (Pertual).
Na Edá Media Guadramiru empodría dicise qu'al entamu foi "tierra de naide", escambiandu de manus de cotino, foi demientres curtius perious del Reinu d'Asturies, Alfonsu I d'Asturies recunquistóu nel 763 el ñorte salamanquinu, mas dempués los sous amiyentes perdioren cuasi too lu recunquistau. Nel 836 Ordoñu I d'Asturies recunquista de nuéu Salamanca, anque dempués tamién tién qu'añoxala, lo mesmu qu'el sou fíu Alfonsu III.


Col Reinu de Llïón allega l'afinitiva recunquista de Guadramiru, foi nel añu 939, cuandu Ramiru II de Llïón recunquistalu xuntu a tol norte de la provincia, d'esti rei llïonés sedrá de quien coya'l sou nome'l nuesu pueblu (Guadramiru = Guad + Ramiru). Dientru'l Reinu Astur-Llïonés Guadramiru comu'l restu de la provincia, Zamora, Llïón ya la Franxa'l Carrión queda dientru'l Reinu de Llïón (cun diferiente autonomía a la d'Asturies, el condáu de Castiella ou Galicia) tandu nel güeste nun afeuta-y cuasi la independencia del Condáu de Castiella nel 959 por mor de las traiciones del conde burgalés Fernán González escontra lus reis llïoneses (esti Condáu dempués sedrá un Reinu).

Nos sieglus XI-XII Alfonsu VI de Llïón repuebla afinitivamente la provincia. Esti rei diu-y Fuerus a Salamanca, Lledesma ya Ciarrodrigu. Esti rei foi'l que republó Alvito Godino. Amás nomóu a Ciarrodrigu sede bispal, costruyóu la sua Catedral, diu-y el títulu de ciudá...
Gracies a Alfonsu IX, l'ultimu rei de Llïón, Salamanca ye lu que ye anguañu. Nel añu 1218 esti rei fundóu la Universidá salamanquina, que diu-y a la ciudá tol prestixu que tién güei'n día. Esti rei republóu de nuéu Alba de Tormes, y foi amás el primer Rei en cunvocare Cortes (nel añu 1188, munchu enantes que las castiellanas).
Nel añu 1230 espaez oficialmente'l Reinu de Llïón (el 11 d'avientu de 1230). Fernandu III xunirá a las Coronas de Llïón y Castiella nuna mesma, anque'l Reinu de Llïón ya'l de Castiella siguirán separtaus xurídicamente fasta 1348 (añu nel que las provincias llïonesas, ente ellas Salamanca, perderían los sous Fuerus pola emposición de las "Partidas" d'Alfonsu X). Ansi que tuvioren aplicánduse lleis llïonesas en Salamanca fasta 120 añus dempués de la espaición oficial del Reinu Llïonés.
Anque las diferiencias ente las provincias de Llïón ya las de Castiella siguían esistiendu. Pur exemplu, nel impuestu de lus Reis Católicus apielláu "La moneda Forena" en Llïón (ya'n Salamanca comu parte d'él tamién) escotabanse seis maravedís pur cá moneda. Por embargu, en Castiella escotaban ochu. Ansí qu'esistía entovía una diferiencia, Guadramiro comu parte de Salamanca ya del Reinu de Llïón tenía qu'escotar lo mesmu qu'el restu de Llïón.
Na griesca Comunera que diuse nos añus 1520 y 1521, Guadramiro y'l restu de la provincia allevantouse escontra'l rei estranxeru Carolo I (ou Carlos I), comu munchas outras ciudaes de la Corona de Castiella y Llïón, comu Murcia, Sevilla, Zamora, Xaén, Valladolid, etc. (nun hai que trafulcare "Corona de Castiella y Llïón" cun "Reinu de Castiella", ya que Guadramiru taba na Corona de Castiella y Llïón, mas nun yera del Reinu de Castiella, sinon del de Llïón, anguañu quier facese vere que nun ye asína, mas pur exemplu Murcia, Xaén, Bilbau, Uviéu,... nun son castiellanas pol fechu de tare na Corona de Castiella(cuyu títulu oficial yera "Corona Xunía de lus Reinus de Castiella y de Llión"), comu tampocu yelo Salamanca).
Nel Antigu Réximen Guadramiru tresnóu parte (xuntu al restu de la provincia) del Reinu de Llïón, dientru del d'Hespaña.
Dempués de la Primera Guerra Carlista (1833-1840), tres la derrota de las fuerzas tradicionalistas (carlistas = Dieus, Patria, Fuerus, Rei) Guadramiru amullegóu la sua importancia rexonal a Alvito Godino, pueblu qu'asitiouse del llau de las tropas lliberal-burguesas (isabelinus), enfoscánduse unas cuantas presonas na torre de la Ilesia d'Alvito Godino (avientu de 1838) escontra las tropas carlistas dirixidas pur Calvente qu'abriouse pasu fasta'llí a traviés de Llinares de Ríufríu, Tamames y Villavieya de Yeltes, mas allegoren refuerzus lliberales a Alvito Godino qu'esñicianun a las tropas carlistas; tres esta vitoria Alvito Godino recibióu angunus "favores" de l'alministración lliberal-burguesa, que llevu-y a cunvertise nel centru comercial de la cotarra, en perxuiciu de Guadramiru.
Nel añu 1833 fizose la división autual en provincias, Guadramiru quedouse'n Salamanca.
Dempués, nel sieglu XX la nuesa provincia xuntu a las outras llïonesas (Zamora ya Llïón), y dous de las que tenían parte del sou territoriu de raigaña llïonesa (Palencia ya Valladolid) pasan a tresnare la Rexón Llïonesa ou Rexón de Llïón. Esta división tuvu'n rinxu demientres el final del Réximen de la Restauración, la Dictadura de Primo de Rivera, la II República, la Dictadura de Franco y asína fasta 1983, en que la Rexón de Llïón quedóu dientru de la Comunidá Autónoma de Castiella y Llïón; Guadramiru, dientru d'esta Comunidá sigue tandu en Salamanca y'n Llïón, anque lus ataques escontra la cultura y la hestoria llïonesa (ente otras coses escontra la sua llingua hestórica: l'astur-llïonés) tan faciendu creyer a angunus que Llïón ye sólu Llïón provincia, cosa que nun ye asína.
Guadramiru ta anguañu nel Partíu Xuldicial d'Alvito Godino, na provincia de Salamanca, na Rexón Hestórica de Llïón (tamién apiellada País Llïonés ou Reinu de Llïón), na Comunidá Autónoma de Castiella y Llïón ya nel Reinu d'Hespaña. El Rei de Llïón anguañu ye Juan Carlos I (que ye rei de Llïón, Castiella, Aragón, Navarra ya Granada, poru de toa Hespaña).
L'autual alcaide del Conceyu de Guadramiru apiellase Alonso Calderón, que sustituyóu nel cargu a Zacarías Herrero'n 1999.

Carlos Javier Salgado Fuentes



ANEXUS NO ECLESIÁSTICU

Guadramiru tenía pal entamu del sieglu XVII varius anexus no eclesiásticu, a sabere: Picones, Xema, Traguntía, Pozos de Fenoyu y Escornavacas.


PICONES

El llugar de Picones, cúna población de cuatru vecinus yera anexu de Guadramiru ya tenía una ilesia parruquial, adicada a San Ildefonsu.

XEMA

El llugar de Xema yera prauticamente una alquería, nun tenía más que tres vecinus ya una ilesia de San Esteban.

TRAGUNTÍA

Otru de lus anexus de Guadramiru per aquella mesma dómina yera Traguntía, col mesmu númberu de vecinus qu'Escornavacas. La ilesia parruquial de la Nuesa Siñora tenía un altar, cola imaxen entronizá de la Nuesa Siñora'l Rosariu "de ripia dorá ya estofá, perbuena".
N'aquel llugar hebía amás dous ermitas, una d'ellas adicada al Cristu'l Humildaeru ya la outra a la Nuesa Siñora.

POZOS DE FENOYU

Al entamu del sieglu XVII Pozos de Fenoyu yera anexu de Guadramiru no eclesiásticu, anque'l cura que cuidaba lus avíus relixosus yera d'Ecla de Yeltes. Pozos yera un pequeñu llugar de namás ochu vecinus, cúna ilesia mui antigua, adicada a San Xuan y una ermita na que venerábase una imaxen de la Nuesa Siñora.

ESCORNAVACAS

De mayor entidá demográfica que Pozos yera Escornavacas, qu'allá pal primer terciu del sieglu XVII tenía venti vecinus. Sigún el Visitador pastoral d'aquella dómina, la ilesia de dicha llocalidá taba adicada a San Vicente, y cobraba lus diezmus al Bispáu de Salamanca.

R. del B. - Historia de Guadramiro


EL PROYEUTU DEL FIERRU-CARRIL

Al cópitu'l sieglu XIX, el proyeutu de llínias de fierrucarril nel güeste de la provincia de Salamanca cuntemplaba la enclucación ente Salamanca y Frexenea, pasandu pur Pericalvu, ente Rollán y Torreciella de Miranda, cun estación en Golpexas. El percorríu, dend'ehí faríase pur Tiráus de la Vega y Espinal de lus Doutores, en direición a Lledesma, cún apiaderu'n Bañus de Calzadiella. Prusiguiría haza Gexuelu'l Barru, Villar-secu lus Gamitus ya'l Villar de Pero Alonso. La refería llínia algamaría Alvito Godino ya darréu Guadramiru, Cierralbu ya Llimiares. Fasta allegar a Barca d'Alva, en Pertual.
A mediáus de la década de 1940, ya dientru de lus planus gubernamentales de desargu rural, fuorun arramáus numberosus güertus en réximen d'españación familiar. Nel añu 1946 la repartición allevóuse a cabu ente sietenta y cuatru municipius, a lus que lluéu añadioren ochu más. En dalgunus casus lus güertus currespundientes nun pasanun de la decena, comu asína asocedería'n Guadramiro, onde'l beneficiu de tales medías socio-económicas fuorun mui pocus.

R. del B. - Hestoria de Guadramiro


FRAI ESTEBAN, EL SANTU DE GUADRAMIRU

Guadramiro diú al santural cristianu'l nome d'un santu, conocíu comu Frai Esteban de Guadramiru. Yera ésti, nel añu 1471, un monxu'l conventu de San Antoniu de la Puebla, en Galicia, ú exercióu comu maistru de novicius. D'él cuntïase que, núna ocasión, llegandu a dichu conventu una muyer amazcarada d'home, col maxinamientu de profesar en dicha comunidá monástica, viose nel trance de ser escubierta tal superchería, polo qu'aquella muyer acudióu a falare cun Frai Esteban de Guadramiru, quien entóncenes soyóu pur ella ante'l Provincial, esponiendu-y el casu. Al final, ya vista la condición de falsu monxu, fallóuse unvialu, de clandestín, al conventu de Santa Clara, en Pontevedra, ú aquella xulia ingresóu col nome de María de San Antoniu.

R. del B. - Hestoria de Guadramiro

GUADRAMIRU, TENENCIA'L BISPU DE ZAMORA

Nel añu 1167 varius homes del rei Fernandu II de Llïón esforcianun el drechu d'asilu al entrar na catedral de Zamora pa prindar un caballeru que nella sotechóuse, atopánduse ellí presente al propiu bispu.
Semeyable autuación de dichus homes d'armas costituyía un sacrilexu, poro qu'el rei, pa aperiare la falta fecha y espiar, asína, la sua parte de culpa, procedióu a facer donación de las villas de Guadramiru y Monleras al nomáu bispu: "Facimus scriptum donationis firmissimum de villis nostris, scilicet, Guadramir et Molineras, cum omnibus terminis et pertenenciis..."
Guadramiru sedría, mesmamente, unu de lus puntus de referencia fincáus nel mes d'avientu del añu 1169 pa llimitar el términu de l'aldea d'Alvito Godino, que Fernandu II de Llïón ya la sua muyer doña Urraca donanun a la catedral de Salamanca. Amás del nomáu llugar de Guadramiru, del restu llímites de l'aldea d'Alvito Godino venían siñaláus pol ríu Huebra, Valsalabrosu, Maxuxes y Peralexus. Ente outras coses, el documentu currespundiente dicía asína: "...do deo et ecclesie Sancte Marie de Salamanca et vobis, domno Pedro (...) aldeam dictam Alvito Godinez do etiam et concedo vobis ingressum ad inferiorem fluvium de Opera inter Ecla et Guadramirum, et ad superiorem de Maiuges, inter Maiuges et Perrelegio..."

R. del B. - Hestoria de Guadramiro


LA INDUSTRIA'N GUADRAMIRU

Sobru'l ríu Huebra hebía un mulín de cuatru piedras que namás dexaba moler demientres lus meses de vranu. L'otru mulín yera temporeru, d'una sola piedra y atopábase sobre'l regatu Cascayal. Aínda hebía un terceru, nel Piélagu, mas ésti alcontrabase yá arruináu n'aquella dómina. Dicíase d'esti últimu, casu de ser recostruyíu, podría criar de renta unas seis faniegas de centenu.
Amás, nel cascu del pueblu hebía una tenería, ú curtíanse las pelleyas de dellos animales. Yera propiedá de la Cunfradía de las Ánimas y criaba al añu ochenta reales. A lo llargu del sieglu XVIII Guadramiru figuróu comu llugar facedor de llana dientru'l ámbetu provincial.
De lus referíus molinus, anguañu previve entovía únicamente l'apielláu "Molín del Tíu César", nome del sou autual propietariu y vecín del pueblu.

R. del B. - Hestoria de Guadramiro





DEMOGRAFÍA

La gran antigüedá de Guadramiru permite camentare que, seique, tebiera una cotinuidá de población dende'l cópitu de la dómina romana, allegandu, de xuru, fasta la Edá Media, ya cunvertía nuna aldeína, de pocu más d'una decena de vecinus asitiaus alredor d'una ilesia, comu outras tantas aldeas de la dómina. Col pasu del tiempu, dicha llocalidá diría cazcoyandu'l sou vecindariu, fasta algamar, al cópitu del sieglu XVI, cientu nueventa y siete vecinus, ocupandu, asína, el primer llugar, demográficamente, d'ente tolos integráus dientru de la roda de Mieza. Dempués de Guadramiru, alcontrabase Mieza, con cientu sietenta y cuatru vecinus, y yá perempuntáu, na espírica correspundiente, figuraba Ancinasola de lus Comendaores, con sesenta y cuatru. Tolos restantes llugares, tenían una población menor a trenta vecinus.
Equí tá la espírica del vecindariu de lus destintus llugares integráus na Roda de Mieza al cópitu del sieglu XVI:


Guadramiru ----------------------------------- 197 vecinus
Mieza ------------------------------------------- 174 «
Ancinasola de lus Comendaores ------ 64 «
El Bilanu ---------------------------------------- 27 «
Valderrodrigu ---------------------------------- 24 «
Villasbuenas ---------------------------------- 20 «
Barceínu --------------------------------------- 19 «
Cerezal de Peñaforcada ----------------- 15 «
Xema -------------------------------------------- 13 «
La Zarza de Pumareda ------------------- 13 «
Barreras ---------------------------------------- 12 «
Robleufermosu -------------------------------- 3 «
Barcéu ------------------------------------------- 2 «
Picones ----------------------------------------- 2 «

*Hai que figurar que nun ye lo mesmu vecinus qu'habitantes.

Nesa dómina, Guadramiru ganóu cincuenta y cuatru habitantes, respeutu del entamu del sieglu. D'ente las controcíes, Alvito Godino esmugóu, dotramientre, población. Nel primer terciu del sieglu XVII, los douscientus venti vecinus de que tresnabase la población de Guadramiru, siguían dandu-y el primer puestu dientru de la demografía cotarrana. Por embargu, y por mor de, principalmente, las consecuencias derivás de las guerras ente Hespaña y Pertual, nos sieglus XVII y XVIII, Guadramiru vióu amenorgada la sua demografía, fenómenu ésti del qu'alitaríase daqué y selino, ensin algamar yá, non ostante,la sua antigua puxa demográfica.
A mediaus del sieglu XVIII, la población menguóu fasta los cientu sesenta y dous vecinus, pero, al cópitu del primer cuartu del sieglu XIX, tenía esperimentau un nuéu cazcoyamientu, algamandu los cientu ochenta y seis vecinus. En 1847, hebía cientu sietenta y ochu vecinus, cún total de seiscientus noventa y cincu habitantes. Nel añu 1883, la población incrementose nún 11 pur cientu, algamandu los sietecientus sietenta y un habitantes. Por embargu, dempués de la década siguiente, esperimentóu un llixeru esmugue, de mou qu'al entamar el sieglu XX, tenía sietecientus cuarenta y siete habitantes:

1883 771 habitantes
1900 747 «
1910 657 «
1920 599 «
1930 609 «
1940 581 «
1950 613 «
1960 520 «
1970 406 «
1980 307 «
1990 298 «
2000 223 «
2004 197 «
R. del B. - Hestoria de Guadramiro


EL SAQUÉU DE GUADRAMIRU DEMIENTRES LA GUERRA CUN PERTUAL

Al pruclamare Pertual la sua independencia nel añu 1640, anicióuse una llonguera guerra que duróu ventiochu añus, y que finóu nel añu 1668, cola reconocencia, pur parte d'Hespaña, de la soberanía pertuesa.
A lu llargu de toa la cuntienda, munchus de lus pueblus salamanquinus, más ou menus metanos de Pertual, ou seya, de la fruntiera, militarmente mui esguardiada, sofrirían lus efeutus de las encursiones enemigas. No que respeuta a lus llugares allugáus dientru de la tierra d'Alvito-Godino, lus lladrunicius y saquéus algamanun a la llocalidá de Guadramiru, siendu particularmente figurable l'añu 1666, cuand'una partida de pertueses entróu nel pueblu y sometió-y a pillaxe.
Tantu l'apiellada Guerra de Restauración de Pertual, comu la de Sucesión, la cual estouparía al entamu del sieglu XVIII, ente Hespaña ya Francia per un llau, y l'Imperiu Austru-fúngaru, Ingalaterra, Saboya, Folanda ya Pertual per l'otru, finarían pur arruchare, demográficamente, numberosus llugares del güeste salamanquinu. Asína desplícase'l que Guadramiru teviese douscientus vecinus nel primer terciu'l sieglu XVII y sólu cientu sesenta y dous, pocu más d'un sieglu dempués. Non ostanti, dempués de mediáus del sieglu XVIII y fasta l'entamu del sieglu XX, la población del nuesu pueblu diría recuperánduse. Dend'entóncenes y fasta mediáus del mesmu, la demografía tuvu suxeta a varias flutuyaciones.
En dalgunus casus, comu asocedióu nel añu 1707, el saquéu d'Alvito-Godino pur parte de lus pertueses tuvu, ansimesmu, percusiones negativas pa la población de Guadramiru ya otrus llugares controcíus. Lu que pué vese ye la rampuxa que tebienun na nuesa llocalidá, Guadramiro, las guerras de lus sieglus XVII y XVIII. (1)
Y, anque tuvienun abondas cunsecuencias negativas pa la demografía llocal las guerras de lus sieglus XVII y XVIII, las piores cunsecuencias a nivel económicu-políticu vendrían lluéu nas "carlistadas" del sieglu XIX, qu'a la demografía de Guadramiru farían-y tamién abondu diañu, y, comu yá apuntóuse, sobre too nel aspeutu económicu-políticu, ya qu'al sofitar Guadramiru la causa tradicionalista, tres perder estus la guerra faría qu'el sou llugar de capital hestórica del norgüeste salamanquinu (xuntu a Santa María de Llimiares) tornarase pol nueu estilu económicu-políticu del lliberal-burgués Alvito Godino. Que dend'entóncenes entamó a desurdire, dexandu a Guadramiro atranquielláu nel sou antigu mou de vida, pasandu l'alministración a tenere la sua capital nesta fastera nel nomáu pueblu d'Alvito-Godino, añoxandu dafechamente Guadramiru ya la sua hestoria. (2)


(1) Ramón Grande del Brío - Hestoria de Guadramiro
(2) Carlos Javier Salgado Fuentes - Apunte sobru la hestoria de Guadramiru nel sieglu XIX.

ESCUBRIMIENTU DE RESTUS ARCOLÓXICUS

Un datu más sumamus a la hestoria del nuesu pueblu cun esti artículu nel qu'arrelatamus un escubrimientu de restus arcolóxicus qu'escubriouse nun fai munchu tiempu.
A mediáus de Xunu de mil nuevecientus ochenta y seis, l'ampriesa "Luis Rodríguez Sánchez" de Salamanca taba faciendu la obra d'Abastecimientu y Saneamientu de Guadramiru: tandu trabayandu patrás de la Ilesia nus dimus cuenta d'una abonda cantidá de restus humanus que mesturáus cun tierra yeran retiráus nos llaus de la zanxa pola escaburriaúra.
Demientres avanzanun lus trabayus empodimus confirmar que tratábanse de sapozamientus qu'en direición de la Cai la Ilesia y Cai Enrollada, ocupaban toa la parte tras de la Ilesia.
Tratase de cagüercus llabráus en roca de granitu deflatáu a pouca afondidá, non más de cuarenta centímetrus y atierrás. Retirandu la tierra, fuimus escubriendu lus cagüercus cúnas dimensiones d'unus trenta y cincu centímetrus d'anchor pur un metru y sietenta centímetrus de llargu, qu'al tar apiconás na roca, ésta facía de paré.
La totalidá de lus cagüercus taban atierráus, sólu dous taban atapáus cun lloxas de piedra. Baxu d'estas, hebía un güecu d'unus quince centímetrus y dempués la tierra qu'atierraba lus restus humanus, tierra porosa, escura, mullía, calterística de la foria d'un calabre.
Nún d'esus cagüercus atopámus una cadarma cumpleta, comprobandu que tratabase d'una presona xoven, pos las duas llaberas taban intientas ensin faltar-y un sólu canil; tol dentamen taba completu, veíanse las manus cruciás palantre, na mesma posición qu'emplegamus anguañu.
L'aldación del cagüercu yera de Deste-Güeste, cuincidiendu la posición de la tiesta pal surdimientu del Sol.
Presonal d'Arcoloxía al que pusimus en conocencia del casu presonanunse nel llugar de l'ayalga, mas comu nun atopóuse nengún restu de ropa, madera, nin nengún oxetu qu'empodiera fixar un tiempu ou cultura de l'ayalga nun ficienun nenguna investigación.
Ye de suponer qu'estus sapozamientus son d'enantes de la Revolta Francesa, yá que fasta aquella dómina solía sapozase na Ilesia ou al rodíu d'ella, y dend'estoncies foi cuandu costruyorense lus cimenterius autuales.

Rivista Llocal "El Álamo" - Mayu de 1989





LA REPUBLACION DEL VALDELDOURU

La republación del Valle del Douru: Los nomes de los pueblus (toponimia) d'unu y otru llau del Douru (por exemplu Pumareda, de lus qu'esisten n'Asturies: Pomares, Pomareda, Pumares, etc.) xuntu a la esistencia de nomes de llugar énicus, del tipu de Gallegus (San Felices de los Gallegus) o Aragoneses , que permiten demostrare la emigración demientres la Recunquista, entamada nel Norte, con xentes "baxandu haza'l Sur".

Hai un pueblu apielláu Trabanca, na provincia de Salamanca, otru'n Llugu y un tercer Trabanca nel norte de Pertual; lo que permite deducir un orixen gallegu por parte de los sous fundaores. Pola toponimia (nomes de los pueblus) adicase l'orixen de xentes de lus valles pirenaicus, burgaleses, rioxanus, llïoneses del norte, asturianus y gallegus que fundarun lus pueblus del Val del Douru.

Na Zarza esistierun presonas apiellidadas Moronta, qu'al ser muyeres, pocu a pocu l'apiellíu esñiciouse. Hai un pueblu apiellau Moronta ya otru Guadramiru, que son formas de nomes presonales que sólu figuran nel área llïonesa demientres el sieglu X (añu 1000), poro, esus pueblus fuorun criáus por xentes procedentes de Llïón demientres una antigua fase de republación y dende lluéu enantes de la etapa de republación oficial y sistemática qu'entama nel sieglu XI.

Bouza sinifica "tarrén comuñal" y Villar "núcliu de población, centru d'españaciones agrarias". Nel términu de Ciarrodrigu hai 6 pueblus apielláus asína. Nel términu metanus Lledesma hai 14 pueblus, por exemplu Villarinu, Villar de Pero-alonso, etc...estus nomes sólu esistían nel lésicu gallegu-pertués y nel astur-llïonés.

L'apiellíu Calvo y Covo, o Cobo, refierese a espaciu deforestáu y cunquistáu pa ser cotivau. Calvo ye patiáu nas llinguas más oucidentales: llïonés, gallegu, asturianu y pertués.

El Valle del Douru, sobre too nel sur, taba mui pocu pobláu demientres l'Alta Edá Media. Nel sieglu X (añu 1000) esistían pequeñus asentamientus cristianus en puntus metanus el Douru. Nel añu 939, dempués de la batalla de Simancas, entama a dise más haza'l Sur, y nesa dómina entaman lus cristianus a ocupare la ribera del Tormes, desplazandu a lus árabes. Alredor del añu 1000, Almanzor dirixe abondus ataques al valle del Douru, col fin de recutiar la espardición territorial cristiana. Nel sieglu XII (cuasi nel añu 1200) cola crisis del Califatu de Córduba, la presencia de castiellanus y llïoneses nel seutor sur de la reguerada del Douru ye cavez más patiáu. Costatase nel añu 924, nas incursiones d'Abderramán III, tebo que facer frente na sua torna, degolandu'l Douru, a publadores del valle. ¿Quiénes yeran estus publadores de vanguardia?: Xuntu a la población cristiana, n'angunus casus amiyentes de quienes amayanarun nel territoriu y n'otrus casus, resultau d'imigraciones, hebía preárabes y angunus grupus arabófonus guapamente d'orixen únicu bereber. Tá perclaru que nel añu 950, lus cristianus, aprovechandu l'arrecoyida de lus musulmanes taban poblandu'l valle del Douru. Nel casu salamanquinu ye indubiable que tratase preferentemente d'emigrantes allegaus de las cercanías de Llïón; según figura na Donación del añu 953. Ye evidente l'interés de Reis y Condes pola ocupación agraria de la zona fruntieriza, por parte de muladíes, mozárabes y cristianus. Presonaxes importantes del círculu rexiu participan na criación d'aldeas a las que darían-yos los sous nomes; por exemplu, Iusvado (güei Yusbadu - Juzbado). Hai que dicir que nun esistióu una fruntiera política'nte lus espacius de dominación cristiana y musulmana.

L'estudiu y fixación cartográfica de las campañas d'Almanzor escontra'l Reinu de Llïón, son el métodu más afayaízu pa conocer lus gradus d'ocupación cristiana nel val del Douru.

Nel añu 977 Almanzor lleva a cabu espediciones militares contra la Tenllera Salmantina de Bañus de Lledesma y tol Val del Tormes y tamién los sous aledañus. Almanzor, nel sou llechu de muerte, llamentouse de nun despoblare lus territorius qu'atacóu.

Hai pueblecinus apielláus Turra y Gajates que n'árabe sinifican cotus. Nomes del sieglu X son Yusbadu, Moronta, Guadramiru y Sando. Zafrón ye un nome mozárabe. Nomes celtas: Berroco, Bídola o Vídola, Saldeana.

Cambeus trescedetales nel reinau d'Alfonsu VI de Llïón (1072-1109). Nesus añus colonizanse lus seutores más metanus del Douru. Xente remaneciente d'Ávila, fundó Aldeadeávila o Aldeadávila. El rei llïonés Fernandu II, tomóu la decisión de republar y amañare las rexones de Lledesma, Ciarrodrigu, etc...

Publadores ocidentales (gallegus, asturianus, pertueses y llïoneses del norte) fundanun Amonda (Almendra), Barcéu o Bercéu, Barceínu, Bregancianu, Cabeza de Foramontanus, San Felices de los Gallegus, Ecla, Trabanca, Villarinu.

Los fundaores de Vilvestre procedían de Llara. Rioxanus fundanun Ziti Petriz, Grandes y Sanchón. Corporariu foi fundáu pur abulenses y segovianus.

Las Arribes reanician la republación nel sieglu XII, anque nel sieglu X esistía un poblamientu, que por acíu del sou pocu interés estratéxicu y a las suas alversas condiciones ñaturales nun sedría reforzáu fasta'l cópitu del sieglu XII.

Pozos de Fenoyu, apiellábase Pozos de Fenoio (tá nel llugar apiellau'n 1107 Pozo de Almuzaher, árabe). Llimiares nel sieglu XII apiellabase Liminares.

Raimundo de Borgoña, por orden del sou suegru Alfonsu VI de Llïón dirixe las xeras de republación de la provincia de Salamanca (pocu dempués del añu 1000).

Ziti Petriz (Cipérez en castillanu) foi fundáu por Ziti Petriz en 1085.

La imensa mayoría de lus republadores fuorun campesinus que debalorense haza'l sur (dende Galicia, Asturies, norte de Llïón) na Recunquista, en busca de lus beneficius de la guerra y atrayíus polas garantías xurídicas presonales, que nuna situación de fruntiera y'nsin cuasi población, reclamaba. Fincouse'l poder feudal y la cunfiscación d'una parte sustancial de lus asobres de l'agricultura. Españación económica y subordinación política (subordinación a lus ñobles o a lus titulares de lus señoríus): Feudalismu.





EL PARTÍU COMARCAL DE LLEDESMA

Nel dicionariu de Madoz, dientru del apartáu de la provincia de Salamanca: ".... La fabricación de curtíus en Salamanca capital en 1850 parbolece, tamién n'Herguixuela de la Sierra, en Villavieya caltiense y na villa de Lledesma atopece".

El gran partíu xuldicial que yera Lledesma fasta'l sieglu XVIII, trociase'n dous nel sieglu XIX: El de la Villa de Lledesma y'l d'Alvito Godino.

Grandísimas colladas de tarrén del gran partíu xuldicial de la Villa de Lledesma yeran propiedá de la Ilesia, del Duque d'Alburquerque y de la Vizcondesa de Reviella de Baraxas, apiellada'n Robleínu de Santo Domingu "La Vizconda".

Lledesma taba trociáu en cincu RODAS. Hebía cincu:

1.- Roda del Campu (qu'englobaba ente otrus pueblus la villa de Lledesma)

2.- Roda de Ziti Petriz (que tenía'nte otrus pueblus a Peralexos)

3.- Roda de Garcirrei (con Golpexas, Zafrón, etc...)

4.- Roda de Mieza (que tenía a Guadramiru, Mieza, Cabeza'l Caballu, Cerezal de Peñafurcada, Robleínu de Santo Domingu, La Zarza de Pumareda, Fuentes de Masuecu, Masuecu, etc...)

5.- Roda de Villarinu (Villarinu, Amonda, Trabanca, La Zarza de Don Beltrán, etc.)

Alvito Godino entama a cobrar importancia nel sieglu XIX (dempués de las guerras carlistas); fasta'ntóncenes yera un "pueblinu".

¿Pur qué'spaicióu Robleínu de Santo Domingu? ¿Por qué'ntama a publase La Zarza de Pumareda haza l'añu 1790? ...... De lo pocu qu'apaez en papeles mui antigus del Conceyu de La Zarza pue vese qu'alredor de 1830 a Robleínu apiellabase-y "La outra Zarza". Madoz, nel sou Dicionariu (1848-50), describe a Robleínu com'un vecindariu cun cincu almas nel términu de La Zarza. El motivu del treslladu pudu ser l'aigua. Pudu ser un andanciu. Ou mazcayamente, decisión del dueñu de la mayoría d'esas tierras: El Vizconde de Reviella de Baraxas, Don Eloy, fíu de "La Vizconda" o Vizcondesa.


--------------------------------------------------------------------------------

EL NORGÜESTE SALAMANQUINU

El Norgüeste Salamanquinu foi feudal fasta fai douscientus añus. Los sous habitantes tenían qu'escotare lus diezmus de las suas collechas, asína comu drechus de "pontaugu"; pagar purque'l ganáu cruciara lus pontes de lus ríus, ente otrus al Duque d'Alburquerque.

Dende'nantes del Escubrimientu d'América (1492), en plena Recunquista, la familia ducal d'Alburquerque "poseyía" el norgüeste salamanquinu: reuniouse na mesma presona lus títulus de Duque d'Alburquerque, Conde de Lledesma, Vizconde de Güelma, Marqués de Cuéllar y Marqués de Cadreira, etc..., por acíu de lus sucesivus matrimonius d'alcornientes. Lluéu, estus títulus podían dividise cuandu'l duque de turnu tebiera familia numberosa.

Otru "terrateniente" del Norgüeste Salamanquinu foi la Ilesia. La Ilesia, y n'última istancia'l Vaticanu, tenía numberosas fincas na Tenllera de Lledesma (Lledesma yera un eistensísimu territoriu qu'abarcaba miles d'heutáreas) Esistía la Villa de Lledesma y'l Territoriu de Lledesma, cuandu Alvito Godino nun taba nel mapa.

En documentus de fai 200 añus apaez en "La Zona de Lledesma", el Conventu de Siega Verde (sospechu que sedría'l Conventu de La Verde, a oriellas del Douru). El propietariu del conventu y las tierras d'alredor yera la Ilesia.

L'autual Duque d'Alburquerque ye Joannes Osorio casáu en segundas nuncias con Blanca Suelves Figueroa (ella amiya del Conde de Romanones y ye sobrina de Natalia Figueroa, esposa de Raphael)



Esti artículu apaez na páxina güeb de Zarza de Pumareda (d'onde ye orixinal), damus-yos las gracies pol sou artículu y'mpoder asína dare más información na nuesa páxina güeb (¡¡Qué faríamus ensin la xente de lus pueblus d'al llau!!), pa más información sobre Zarza de Pumareda:






VIDAL GONZÁLEZ ARENAL (IMPORTANTE GUADRAMIRENSE)

En Marzu de 2004 el nuesu Alcaide, Alonso Calderón Calles, recibióu un apiellu del presidente de la entidá Caja Duero - Caxa Douru, Julio Fermoso, pa dar-y una prestosa noticia; la entrega al pueblu d'una reprodución d'un célebre óleu del pintor Vidal González Arenal, nacíu'n Guadramiro'n 1859. El cuadru, tituláu pol autor comu "Sesión de Conceyu Charru - Sesión de Ayuntamiento Charro" tamién conocíu comu "Charrus echandu una pinta", reproduz un plenu municipal antroxáu'n Guadramiru al cópitu del sieglu XIX.
La entrega fizose'l 8 de marzu de 2004, tandu presentes la Corporación autual y'l presidente de Caja Duero - Caxa Douru. Dende entóncenes esta reprodución ocupa llugar nuna de las paredes del nuesu Consistoriu.
L'orixinal, cúnas dimensiones de 90 x 150 centímetrus, dempués de pasar pur varias manus foi auquiríu pola entidá Caja Duero - Caxa Douru nuna puya cun preciu de sortida de 47.000 €. Nun conozse'l valor qu'algamó finalmente. Dende'l cópitu de 2003 esti llenzu preside la Sala del Conseyu d'Alministración de Caja Duero - Caxa Douru'n Salmántica.
Vidal González Arenal ye consideráu unu de lus principales pintores charrus de tolos tiempus y'l más célebre de lus nacíus nel sieglu XIX en Salamanca. D'orixen humildosu, nacíu'n Guadramiru, estudióu na Escuela de San Eloy, de ú salió becáu pola Deputación; primeru a la Escuela de Bellas Artes de Madrid y lluéu a Roma. Ellí fizó solenes llenzus relixosus ou hestóricus, asína comu guapas escenas de tipus populares que remitiría a la istitución provincial, y que preban la sua maestría. Tres curtias apartazas en Florencia y París tornóu pa Hespaña, onde desempeñóu'l cargu de profesor de debuxu del Círculu Católicu salamanquinu. Tamién figuroren las suas facultaes de murialista'n numberosas ilesias salamanquinas y comu colaborador de la revista "Blanco y Negro" y outras espublizaciones ilustradas. En 1895 allegaría-y el sou ésitu más célebre al ser reconocíu cola segunda medalla na Nacional de Bellas Artes. Murrióu'n Madrid en 1925 dexandu tres él una importante obra, cavez más cunsiderada.
La espírica que tebo con Guadramiro demientres la sua vida reduzse agora a vagas alcordanzas. Lus nuesus mayores afitan tener oyíu falare munchu sobre él. Según paez vivióu angún tiempu n'Alvito Godino, poro consideroren-y d'ellí. Anguañu la cai del Conceyu d'Alvito Godino apiéllase Vidal González Arenal. Nun s'alcuerda si vivióu'n Guadramiru, peru sí que visitaba'l nuesu pueblu cun abonda patiá. A vegaes pasaba llongueras apartazas en Guadramiru, onde quiciaves tebiera parentela comu pais, agüelus ou tíus. Tamién qu'aprovechandu estas visitas retrataba abonda xente de Guadramiru que pidíaselu, ya que las suas descomanadas cualidaes yeran perconocías nesta zona.
Volviendu de nuéu al célebre cuadru, dicir que dicha reprodución despertóu nel sou día abonda curiosidá'n Guadramiru por intentar escubrire quienes yeran lus presonaxes recoyíus na imaxen.
Recurriouse a lus nuesus mayores del pueblu pa cumprobare si alcordaban las suas caras. Hebo quien creyóu reconocer al sou agüelu ente lus componedorius del grupu.
Asína algamouse escubrir a dous o más presonaxes, llabor que fizo munchu más fácil identificar al restu, ya que desempolvoriandu autas municipales, la investigación "cun altu índiz de probabilidá" diu los sous frutus:
L'alcaide, el cual tá'n pie sería Manuel Del Arco. El restu de la Corporación qu'apaez nún auta del añu 1892 taría tresnada por Juan Sendín (col botixón), Antonio Medina, Juan Calles, José Vicente, José María Diego, Manuel Calderón, Julián Vicente y'l secretariu José María Medina.
Agora namás quea saber satamente'n qué añu pintose'l cuadru.


Albert Calderón Ramos - Rivista Llocal "El Álamo" - Vranu 2005



HESTÓRICU DE 1752

Alló pol añu de 1752, la recaudación de la Facienda pública, facíase d’otru xeitu a comu güei faese. Yera mediante un sistema d’arbitrius, census, derramas ya coses pol estilu qu’emponíanse a ca ciudá, rexón ou población, n’alcuerdu colas necesidaes del momentu, ensin otru criteriu, qu’el qu’emponía la razón de la puxa, la necesidá ou l’abusu.
Cun aquellu allegouse a la bilación, de que nin yera xustu, nin eficá tal procedimientu. Diu llugar a qu’el Rei ya los sous miniestrus, pautanan renovar el sistema recaudatoriu.
Pa tal fin unviouse a tolos pueblus, aldeas, villas ya ciudaes, un cuestionariu ou entrugatoriu cun cuarenta entrugas, a ca llocalidá. Entrugas sobru toa clas de faneguerías que tebierase na vecindá, pa la confeición d’una única pecha cun arrïeglu a aquella faneguería declarada.
Guadramiru, comu llocalidá una de tantas cumple cun aquel Mandatu Rïal nos términus qu’a continuación trescribese, sigún lus datus qu’obran nel Archivu Hestóricu Provincial de Salamanca.
La sua cuntïestación foi fixada’n Ciarrodrigu’l 29-1-1752, ante D. Antonio Joaquín Lisón de Tejada y Verderoto, Sodelegáu pola sua Maxestá ya D. Joseph Joaquín de Verterra Valdés y Quiñones, Intendente d’ésta provincia de Salamanca, nomáu polos Siñores de la Real Xunta, de la única pecha, pa allevare a cabu las dilixencias ya averiguaciones, de lus efeutus en qu’empuedan fundase, pa una sola pecha’n llugar de las que tresnan las rentas provinciales. Sobru la cuntïestación diremus que:
A la 1ª: Que la Villa apiéllase Guadramiru. A la 2ª qu’esti llugar yera de Siñoríu, Aldea ya Xurisdición de la Villa de Lledesma, propiu comu ella ya la sua tïerra del Escmu. Sr. Duque d’Alburquerque, Marqués de Cuéllar

ya Conde de Lledesma.
Sacandu estrautu de las cuntïestaciones siguientes del entrugatoriu fasta’l númberu de las cuarenta vemus que, nel sou términu sólu hebía la especie de tïerra de secanu pa escanda, centén en secu y verde, dalguna cebada, algarrobas, garbanzus ya galvanas, cun paciones ya monte d’ancina y carbayu. Qu’escotanse Diezmus ya Primicias. Qu’hai dalgunus molinus, tenerías, ferrerías, sastres, maístrus de lletras, ciruxanu, fiel de fechus, sangrador, guardas, l’Hospital, carnicería, llabradores, xornalerus, arrierus, tres alministradores, tratantes, teyedores, carpinterus, albañiles, cardaúres, zurrador, mesoneru, tablayeru, boyerus, un probe de solenidá ya dous Clérigus.
Ganaus vacunu, llanar, porcinu, cabríu ya colmenas.
A ca cual de lu referíu, ponen-y la sua utilidá, col fin de manifestare la faneguería que na Villa considerase esistente. Too aquellu robráu ya ratificáu polos Alcaides, Rexidores, Fiel de fechus ya Peritus, de lu que l’Escribanu de la sua Audiencia Real, daba fe.
Ya comu conformidá tán estampás las robras de D. Antonio Lisón de Tejada, José Medina, Luis Santos, Santiago Rodríguez y Pedro Domínguez.
Qu’el sou terraugu tresnase d’unas Nueve Mil cien fanïegadas de siembra, incluyíus paciones, arizas, exíus, conceyiles, la Dehesa boyal ya las cortinas, asína comu los terraugus inútiles ya lu del arboláu d’ancina y carbayu, qu’ayalgabase’n Mata Vieya ya La Cañada.
Que lus precius de lus artículus de la dómina yeran: la fanïega de trigu quince rïales de vellón, la de centén diez rïales, la de cebada ochu rïales, la de garbanzus trenta rïales, la d’algarrobas ochu rïales, un corderu pur San Pedru cincu rïales, lu mesmu qu’un cabriellu, un gochu de siete selmanas seis reales, un terneru pur Samartín cuatru ducáus, l’arroba de llana venti rïales, l’arroba de quesu ventidous rïales, el cuartillu de miel dous rïales ya un enxambre quince rïales.
Lus Diezmus cunsistían en que ca diez fanïegas escotábase una de ca diez animales ún, y asína de ca produtu.
Aquellas cantidaes yeran entemediáes en nueve partes, dous que diban pal Beneficiu Curáu, pur perpetu, al Real Monasteriu de la Victoria de San Xerónimu de Salmántica; tres partes al Beneficiu Préstamu perteneciente pol mesmu determín al Colexu de la Nuesa Siñora de Guadalupe de la Universidá de Salmántica; una parte al Beneficiu que dicían “Media Ración” de que naquella ocasión yera beneficiáu d’ella D. Fagundo de Anaza, Presbíteru, vecín de la Villa de Llimiares; outra a la sua Real Universidá, outra qu’allevaba la Ilesia Parruquial de la Villa de Guadramiru, ya la outra’n conceutu de tercias pal Duque d’Alburquerque.
Sobru lu de las Primicias, qu’allegandu un llabrador a coyere siete fanïegas ou tenere siete animales d’una clas, debía escotare media fanïega ou mediu animal. Polo qu’el añu de 1752 allegaba al montante total d’abonu pur Diezmus, cientu ventiduas fanïegas d’escanda, cuatrucïentus cincu de centén, diez de cebada, tres zalamines d’algarrobas, cincu fanïegas de garbanzus. Crías: 73 corderus, 256 llibras de llana churra, 35 quesus ya 116 reales en dineru. Ya’l montante total de las Primicias foi de ventiuna fanïegas d’escanda, trenta y nueve de centén, fanïega y media de cebada ya seis zalamines de garbanzus. Amás, pol apielláu “Votu de Santiagu” pa la Ilesia-Catedral de Santiagu, catorce fanïegas d’escanda ya trenta y dous de centén; too eillu escotáu polos nueventa y tres llabradores ya senarerus qu’hebía nel pueblo. Naquellus tiempus hebía’n Guadramiru cientu sesenta y seis cás.

Tornandu a lu hestóricu de Guadramiru, ya yá siñalaes las faneguerías ya utilidaes del vecindariu, el pueblu tinía amás comu propiu del Común: La Dehesa Boyal, un tarrén apielláu la Cañada de duascientas trenta y cincu fanïegaes ya outras nueventa y siete fanïegaes na fueya l’Ancinal, ú apiellan Mata Vieya, más duas tierras, seis práus na fueya Las Vegas; na fueya Lus Llanus una tierra ya cincu valles ya na fueya l’Ancinal una tierra ya ochu valles. Tien amás el Conceyu duas cás, una pa los sous aconceyamientus (Consistoriu) ya outra escorexá que servía d’Alfóndiga ya un corral de Conceyu al sitiu l’Exíu.
El ganáu esistente na dómina yera de quinientas trenta y duas cabezas de ganáu vacunu; mil ochucientus de llanar; porcinu cuatrucientus ochenta y siete; caballar, burras ya potrus cincuenta; mulas cuatru; caballerías menores nueventa y tres ya colmenas cuarenta.
Ente lus propietarius ya beneficiarius ilesiásticus residentes nel llugar taban: Reverendu Fray Lluis de Cáceres, Vicariu párrocu de la Ilesia - Beneficiu Curáu de la Ilesia que gozaba D. Pablo Fagundo de Anaza en conceutu d’harras (dunaciones, añuersarius ya cellebración de misas) – El Monasteriu de la Nsa. Siñora de la Victoria, Orden de lus Xerónimus de Salamanca; D. Franciscu Sánchez Lucas, presbíteru, vecín d’esti llugar; La Ilesia Parruquial de San Salvador polos Diezmus ya otrus cargus; la Cunfradía de las Ánimas – La Cunfradía‘l Santísimu – La Cunfradía de la Nsa. Sra. Del Rosariu – La Cunfradía del dolce Nome de Xesús – La Cunfradía de San Cristóbal – La Cunfradía de San Esteban – La Cunfradía de la Virxen del Árbol ya la Cunfradía de Santa Llucía.
Amás hebía lus Beneficiarius foriatus: La Catedral de Salamanca – La Clerecía de la Capiella de San Marcus – Claustru de la Universidá de Salamanca – El Colexu la Nsa. Sra. De Guadalupe – El Colexu de Sta. Catalina ya siete Curaplayías – Un Vínculu Siete Pías Alcordanzas – El Conventu de Relixosas de San Salvador, Orden de San Benitu de la Villa de Lledesma – Conventu de Relixosas Agustinas Recoletas d’Alvito Godino – El Conventu de Relixosas de Sta. Cruz, Orden de Stu. Domingu de la Ciudá de Segovia – El Conventu de Sta. Marina la Verde, Relixosas de la Orden de San Franciscu de la Antigua Oservancia na llimosna ya pensión que fundanun lus Marqueses de Castillanus – L’Hospital apielláu “Sotelu” de Zamora ya l’Hospital de Guadramiru.
Comu curiosidá a esta Carta-Hestoria de Guadramiru quieru facer figurare lu siguiente nel mesmu añu de 1752:
El Mayoraugu de lus Marqueses de Castillanus en Guadramiru, anicióulu D. Juan Antonio Maldonado y Ormaza, casáu cun Dª María Manuela de Yebra de la Cá lus Pimentel. Esta Siñora nesti añu de 1752 facía d’Estribaora pur ser menor d’edá, el sou bicácanu D. José Vicente Maldonado y Ormaza.
Nún de lus protocolus d’archïevu (6670) ante’l Ñotariu D. Pedro González, n’Alvito Godino hai una escritura, cun data Xunu y 30 de 1761 na que obliganse lus vecinus de Guadramiru, Picones ya Xema, al escote de lus atrasus qu’adeudanse-y al Escmu. Sr. Duque d’Alburquerque, polos impuestus de tercias, Sanxuaniellas ya Martiniegas la cantidá de ochenta y ochu mil sietecientus sietenta y ochu maravedís (dousmil sescientus once reales ya oce maravedís).
Hai una escritura d’arrïande del Prau Grande, propiedá del Marqués de Castillanus, pur Franciscu Izquierdo, Lluis Medina, Salvador García ya Llorenzo Marcos, nel preciu d’ochucientus reales escotáus en dous plazus, Abril ya Samartín; data Payares y once de 1786 ya pur nueve añus regüeyáus de tres en tres.

Zacarías Herrero – Rivista Llocal “El Álamo”